El guanyador de la primera edició dels
Catacontes es diu Florent Santaniello, és francès i treballa a Londres com a
professor de francès i castellà. Està fent un màster en literatura comparada a
la Universitat d’Oxford, on també estudia català. L’apassionen les obres
literàries que tracten el tema polític. El seu amor per la literatura li va
despertar l’interès pel català mitjançant la novel·la “Memòria d’uns ulls
pintats” de Lluís Llach. Abans de fer classes de català a la universitat, el va
estudiar a través de novel·les i dels mitjans de comunicació. Però el Florent
va descobrir el català per primera vegada durant la infantesa al poble dels
seus avis, prop de Perpinyà, on la gent gran encara el conservava. Per a ell,
recuperar el català va ser un repte especial, havent reflexionat sobre la
manera en què les llengües regionals s’han anat perdent i havent observat com la
generació dels seus pares va perdre les llengües minoritàries.
A continuació podeu llegir el seu cataconte:
Conte del
segle XXI
Hi havia una vegada, una noia de deu anys com n’hi ha poques en una ciutat com n’hi ha tantes. Vivia en un país llunyà on es barregen els perfums de les espècies exòtiques, els efluvis del tabac de narguil i l’aroma del cafè fort que diverteix les senyores grans i xafarderes quan llegeixen l’avenir en el solatge que queda al fons de les tasses. Aquesta noia volia fer coses excepcionals amb la seva vida: potser seria presidenta del seu país i permetria que tots els seus conciutadans siguin feliços, potser seria una gran escriptora que canviaria el món de la literatura amb un estil inigualable, o potser seria una científica genial que descobriria com guarir el càncer.
Ja veieu que aquesta noia té ambicions, però qui li ho podria reprotxar? Ja sé el que penseu. Que aquesta nena feia volar coloms. Però no. La xicota no era una somiadora qualsevol. Tenia el que calia per triomfar en tot el que es proposés. Jo no escolliria una protagonista nul·la ! Ésser narrador ha de tenir alguns avantatges, si no, no em dedicaria a aquest ofici tan poc apreciat. Però clar, això és un conte, no puc posar-li massa fàcil a la nostra heroïna perquè si no, no faria gràcia. Tinc certa consciència professional i ja m’imagino que no sou aquí per llegir una història en la qual tot va sobre rodes. Una mica de paciència! Els embolics no tardaran gaire…
On érem? Ja m’he perdut a causa de les vostres expectatives! Ah, sí, la noia era molt audaç. Estudiava molt, i malgrat les dificultats financeres de la seva família, no hi havia dubte que se’n sortiria a la vida perquè era molt diligent i tenia dos dits de front. El que no sabia és que el seu país es precipitaria en una guerra civil llarguíssima que mataria a molts dels seus éssers estimats. La nostra heroïna no podia preveure que, en aquest món, els adults àvids de poder prenen moltes decisions terribles sense mai pensar en noies com ella.
No més li va caldre veure les mirades dels seus pares quan escoltaven les notícies a la ràdio una nit per assabentar-se que de sobte el seu futur se li escapava. Quan sa mare va girar el cap en sentir unes paraules que els nens de deu anys encara no entenen, la nostra companya va percebre una emoció que mai havia vist en aquests seus ulls ametllats d’un negre atzabeja que estimava tant. Son pare, normalment d’aspecte tan serè, durant només un instant va semblar un nen perdut. El somrís assenyat que sempre duia s’havia esvaït en aquella fugaç expressió. No va dir res, i va apagar la ràdio potser tan sols una mica més bruscament que les altres nits, fingint que tot era normal. Però la nostra amiga, tot i la seva noiesa, no havia nascut ahir. Ja havia comprès que el seu món ja no seria el mateix. Malgrat seu temperament molt curiós, sabia que no podia fer preguntes, sobre tot perquè mai no volia tornar a veure mai més sons pares amb un aire tant fràgil. El silenci dels seus pares si semblava ominós. I amb aquell esguard que no li estava destinat s’havia trancat alguna cosa, la pau del país, potser, o la despreocupació dels deu anys.
Ja us adverteixo, malauradament, que en aquest conte, no hi ha cap intervenció divina i encara menys un príncep encantador que salvi la família de la nostra companya. Jo no som a l’Edat Mitjana, estimats lectors. Al segle XXI els miracles ja no es produeixen: avui dia, campi qui pugui! Els prínceps encantadors estan tots enterrats des de fa tant de temps que ni tan sols en queden els ossos. I pel que fa a Déu, sembla que s’ha posat de vaga, o potser està de vacances en alguna platja del Carib bevent un còctel multicolor amb trosses de fruites exòtiques per oblidar la ressaca dels últimes segles. Els que s’han comunicat amb ell no es posen d’acord sobre el que cal fer perquè ens faci cas. No vull entrar en qüestions de geopolítica—després de tot, només sóc un humil narrador i el vostre servidor— però segons el que he entès, d’allà van venir les malaventures d’aquesta família tan maca. Però no en parlem més, que això no és un diari.
Molt ràpidament—massa ràpidament—la nostra amiga es va adonar que el seu pressentiment era ben cert. Per una vegada a la vida, havia esperat equivocar-se, ella que no suportava cometre errors en les proves que sempre feia amb tanta concentració que se li sortia la punta de la llengua a la comissura dels llavis i acabava amb inexplicables taques de tinta als dits. Va ser justament un matí de prova d’escriptura que la seva intuïció es va confirmar. La nostra heroïna escrivia tant bé com podia per impressionar la mestra. La cal·ligrafía de la professora era la cosa més exquisida que mai havia tingut el plaer d’admirar. No faltaven ni cinc minuts per a l’esbarjo quan, de sobte, va sentir el soroll més eixordador de la seva curta vida. Quan va recobrar el coneixement, ja no quedava res de les boniques lletres que tant li havia costat traçar. Ni tampoc quedava gaire del lloc que més amava de tot aquest lamentable món després de la seva casa. Dels seus companys, els que no havien marxat per sempre amb les paraules tan ben escrites de la mestra, després d’aquell dia no en va saber mai més res.
Al silenci mortal dels primers segons, van seguir els dolorosos crits del les ànimes en pena. La nostra amiga no trobava la força per plorar o cridar. La seva ment entenia perfectament el que acabava de passar, però el seu cos no reaccionava. O potser sí que hauria pogut plorar i cridar, però no volia. Volia demostrar-se que era més forta, malgrat la por que li devorava el cor. No plorava perquè la perspicàcia li deia que només era el principi. Les llàgrimes no li venien perquè sabia que les necessitaria molt aviat. Sabia que dins de poc temps, no en faltarien de motius per plorar.
Sa mare va arribar primer. Quan va veure que, per miracle, sa filla estava a penes esgratinyada, va sentir que se li explotava el cor d’alleujament, o potser de gratitud. Ja no podia fingir que tot anava bé. Ella no va poder guardar les llàgrimes, que li negaven aquells ulls foscos tan expressius que havien enamorat el seu marit en uns instants. Al poc temps, va arribar el pare, que les va abraçar totes dues amb tanta força com tenia.
Van emprendre el viatge aquell mateix dia. No volien passar ni un minut més en aquesta ciutat on, tanmateix, havien estat feliços. M’agradaria dir-vos que això que els acabava de passar era el pitjor que esperava els nostres personatges. Però no va ser així. El nostre segle és despietat, gairebé tant com els homes que hi viuen. I això no és una pel·lícula de Hollywood. No podeu llegir aquesta història menjant crispetes i pensant que us espera un final feliç. Aquestes guatlles del “Tot va bé si acabava bé” és per als ingenus, estimats lectors. Els personatges de contes moderns ja no s’esbatussen amb cavallers sanguinaris amb espases elegants i corsers coratjosos. Al final no hi ha cap princesa que esperi el brau i noble soldat. Els personatges d’avui moren carbonitzats en un holocaust nuclear o acaben amb trastorn per estrès posttraumàtic després d’un atemptat. Els que sobreviuen tenen addicció als antidepressius i acabaran la seva vida en un llit d’hospital que fa pudor de desfinfectant químic i de llàstima. Ara els personatges no viuen feliços ni mengen anissos. Sobretot perquè els anissos donen càries i amb les retallades de la sanitat pública una visita al dentista costa un ull de la cara, i qui ha vist mai un príncep borni?
La família va poder arribar a la frontera amb el país veí i van creuar-la amb l’ajuda caríssima d’uns traficants que es folren gràcies a la desesperació dels innocents. Per sort, van poder aprofitar la foscor nocturna i de la desatenció de les patrulles de guàrdies avorrits. Els dies següents van passar per vàries ciutats i poblacions on la gent parlava amb sons guturals que no tenien pas l’encant i la suavitat del la llengua dels nostres malaurats companys de viatge. La nostra companya es va preguntar com s’ho feien els mestres d’aquí per escriure amb elegància i va pensar que els alumnes, pobrets, no coneixien les delícies de la cal·ligrafia i l’excitació que ella sentia en traçar lletres ben rondones. Va pensar que potser els joves d’aquest estrany país no tenien guerra, però es perdien la poesia de l’escriptura d’un idioma que li semblava màgic. Per fi van arribar al mar, al cap d’uns dies durant els quals havien alternat entre incòmodes viatges en busos, exhauridores caminades i curtes nits en llocs de mala mort. Mai havien vist un blau tan bonic. Mai havien olorat aquella flaire salada. Quan arribessin a l’altra ribera, els esperaria una vida més fàcil. D’això n’estava segura la nostra companya. Deien que la gent vivia bé en aquest altre continent, que no hi havia cap guerra. De totes maneres no hi havia cap altra solució. Els pocs diners que tenien gairebé se’ls havien acabat. Només els en quedaven per pagar la travessia a uns homes sinistres que no li inspiraven gaire confiança.
Aquest conte està a punt d’acabar. Ja sabeu que no podeu esperar-vos un final feliç. A contracor he de posar fi a aquesta aventura. Jo no puc canviar-ne la fi perquè em toca ésser el malenconiós i tràgic missatger d’aquest relat. Creieu-me, si hagués pogut narrar una bonica història d’amor, ho hauria fet. Però aquest món fotut en què vivim no m’ho permet.
La nostra família adoptiva va embarcar en una llanxa que semblava haver viscut uns quants naufragis i que encara flotava per miracle. Feia bon temps, i en alta mar, semblava que no hi havia gaires ones. El pare ja era a dins i va mirar als ulls la seva dona i la seva filla, que eren tot el que li quedava en aquest món tan injust. Era un esguard ple de tendresa i d’esperança, més eloqüent que qualsevol discurs. Era l’única oportunitat que tenien per a una vida millor, lluny de les eixordadisses esfereïdores de les explosions i dels combats armats.
Era veritat: quan la nostra heroïna s’ofegava arrapada els seus pares, tot el soroll s’havia acabat. La mar, tan bonica, tan blava, els va imposar la pau. Quan un ésser humà s’ofega, quan els pulmons ja s’han retret, els últims segons s’omplen de silenci. La nostra amiga mai podrà ser presidenta, ni escriptora, ni científica. Mai més li sortiria la punta de la llengua mentre escriu. La noia tan llesta i perfeccionista s’havia equivocat en una cosa: ni tan sols havia tingut temps de plorar per la mort dels seus éssers estimats. El que més li feia por era viure sense poder admirar els ulls reconfortants de sa mare i els somrís manyac de son pare. El despietat món almenys havia tingut el detall de no destinar-la a una vida d’òrfena. El silenci de la indiferència aliena la va devorar amb els seus pares, els seus somnis i les seves manies entendridores.
Benvolguts lectors, us deixo aquí. Em toca contar altres relats per a altres lectors sobre aquest funest i absurd segle XXI.
Ja veieu que aquesta noia té ambicions, però qui li ho podria reprotxar? Ja sé el que penseu. Que aquesta nena feia volar coloms. Però no. La xicota no era una somiadora qualsevol. Tenia el que calia per triomfar en tot el que es proposés. Jo no escolliria una protagonista nul·la ! Ésser narrador ha de tenir alguns avantatges, si no, no em dedicaria a aquest ofici tan poc apreciat. Però clar, això és un conte, no puc posar-li massa fàcil a la nostra heroïna perquè si no, no faria gràcia. Tinc certa consciència professional i ja m’imagino que no sou aquí per llegir una història en la qual tot va sobre rodes. Una mica de paciència! Els embolics no tardaran gaire…
On érem? Ja m’he perdut a causa de les vostres expectatives! Ah, sí, la noia era molt audaç. Estudiava molt, i malgrat les dificultats financeres de la seva família, no hi havia dubte que se’n sortiria a la vida perquè era molt diligent i tenia dos dits de front. El que no sabia és que el seu país es precipitaria en una guerra civil llarguíssima que mataria a molts dels seus éssers estimats. La nostra heroïna no podia preveure que, en aquest món, els adults àvids de poder prenen moltes decisions terribles sense mai pensar en noies com ella.
No més li va caldre veure les mirades dels seus pares quan escoltaven les notícies a la ràdio una nit per assabentar-se que de sobte el seu futur se li escapava. Quan sa mare va girar el cap en sentir unes paraules que els nens de deu anys encara no entenen, la nostra companya va percebre una emoció que mai havia vist en aquests seus ulls ametllats d’un negre atzabeja que estimava tant. Son pare, normalment d’aspecte tan serè, durant només un instant va semblar un nen perdut. El somrís assenyat que sempre duia s’havia esvaït en aquella fugaç expressió. No va dir res, i va apagar la ràdio potser tan sols una mica més bruscament que les altres nits, fingint que tot era normal. Però la nostra amiga, tot i la seva noiesa, no havia nascut ahir. Ja havia comprès que el seu món ja no seria el mateix. Malgrat seu temperament molt curiós, sabia que no podia fer preguntes, sobre tot perquè mai no volia tornar a veure mai més sons pares amb un aire tant fràgil. El silenci dels seus pares si semblava ominós. I amb aquell esguard que no li estava destinat s’havia trancat alguna cosa, la pau del país, potser, o la despreocupació dels deu anys.
Ja us adverteixo, malauradament, que en aquest conte, no hi ha cap intervenció divina i encara menys un príncep encantador que salvi la família de la nostra companya. Jo no som a l’Edat Mitjana, estimats lectors. Al segle XXI els miracles ja no es produeixen: avui dia, campi qui pugui! Els prínceps encantadors estan tots enterrats des de fa tant de temps que ni tan sols en queden els ossos. I pel que fa a Déu, sembla que s’ha posat de vaga, o potser està de vacances en alguna platja del Carib bevent un còctel multicolor amb trosses de fruites exòtiques per oblidar la ressaca dels últimes segles. Els que s’han comunicat amb ell no es posen d’acord sobre el que cal fer perquè ens faci cas. No vull entrar en qüestions de geopolítica—després de tot, només sóc un humil narrador i el vostre servidor— però segons el que he entès, d’allà van venir les malaventures d’aquesta família tan maca. Però no en parlem més, que això no és un diari.
Molt ràpidament—massa ràpidament—la nostra amiga es va adonar que el seu pressentiment era ben cert. Per una vegada a la vida, havia esperat equivocar-se, ella que no suportava cometre errors en les proves que sempre feia amb tanta concentració que se li sortia la punta de la llengua a la comissura dels llavis i acabava amb inexplicables taques de tinta als dits. Va ser justament un matí de prova d’escriptura que la seva intuïció es va confirmar. La nostra heroïna escrivia tant bé com podia per impressionar la mestra. La cal·ligrafía de la professora era la cosa més exquisida que mai havia tingut el plaer d’admirar. No faltaven ni cinc minuts per a l’esbarjo quan, de sobte, va sentir el soroll més eixordador de la seva curta vida. Quan va recobrar el coneixement, ja no quedava res de les boniques lletres que tant li havia costat traçar. Ni tampoc quedava gaire del lloc que més amava de tot aquest lamentable món després de la seva casa. Dels seus companys, els que no havien marxat per sempre amb les paraules tan ben escrites de la mestra, després d’aquell dia no en va saber mai més res.
Al silenci mortal dels primers segons, van seguir els dolorosos crits del les ànimes en pena. La nostra amiga no trobava la força per plorar o cridar. La seva ment entenia perfectament el que acabava de passar, però el seu cos no reaccionava. O potser sí que hauria pogut plorar i cridar, però no volia. Volia demostrar-se que era més forta, malgrat la por que li devorava el cor. No plorava perquè la perspicàcia li deia que només era el principi. Les llàgrimes no li venien perquè sabia que les necessitaria molt aviat. Sabia que dins de poc temps, no en faltarien de motius per plorar.
Sa mare va arribar primer. Quan va veure que, per miracle, sa filla estava a penes esgratinyada, va sentir que se li explotava el cor d’alleujament, o potser de gratitud. Ja no podia fingir que tot anava bé. Ella no va poder guardar les llàgrimes, que li negaven aquells ulls foscos tan expressius que havien enamorat el seu marit en uns instants. Al poc temps, va arribar el pare, que les va abraçar totes dues amb tanta força com tenia.
Van emprendre el viatge aquell mateix dia. No volien passar ni un minut més en aquesta ciutat on, tanmateix, havien estat feliços. M’agradaria dir-vos que això que els acabava de passar era el pitjor que esperava els nostres personatges. Però no va ser així. El nostre segle és despietat, gairebé tant com els homes que hi viuen. I això no és una pel·lícula de Hollywood. No podeu llegir aquesta història menjant crispetes i pensant que us espera un final feliç. Aquestes guatlles del “Tot va bé si acabava bé” és per als ingenus, estimats lectors. Els personatges de contes moderns ja no s’esbatussen amb cavallers sanguinaris amb espases elegants i corsers coratjosos. Al final no hi ha cap princesa que esperi el brau i noble soldat. Els personatges d’avui moren carbonitzats en un holocaust nuclear o acaben amb trastorn per estrès posttraumàtic després d’un atemptat. Els que sobreviuen tenen addicció als antidepressius i acabaran la seva vida en un llit d’hospital que fa pudor de desfinfectant químic i de llàstima. Ara els personatges no viuen feliços ni mengen anissos. Sobretot perquè els anissos donen càries i amb les retallades de la sanitat pública una visita al dentista costa un ull de la cara, i qui ha vist mai un príncep borni?
La família va poder arribar a la frontera amb el país veí i van creuar-la amb l’ajuda caríssima d’uns traficants que es folren gràcies a la desesperació dels innocents. Per sort, van poder aprofitar la foscor nocturna i de la desatenció de les patrulles de guàrdies avorrits. Els dies següents van passar per vàries ciutats i poblacions on la gent parlava amb sons guturals que no tenien pas l’encant i la suavitat del la llengua dels nostres malaurats companys de viatge. La nostra companya es va preguntar com s’ho feien els mestres d’aquí per escriure amb elegància i va pensar que els alumnes, pobrets, no coneixien les delícies de la cal·ligrafia i l’excitació que ella sentia en traçar lletres ben rondones. Va pensar que potser els joves d’aquest estrany país no tenien guerra, però es perdien la poesia de l’escriptura d’un idioma que li semblava màgic. Per fi van arribar al mar, al cap d’uns dies durant els quals havien alternat entre incòmodes viatges en busos, exhauridores caminades i curtes nits en llocs de mala mort. Mai havien vist un blau tan bonic. Mai havien olorat aquella flaire salada. Quan arribessin a l’altra ribera, els esperaria una vida més fàcil. D’això n’estava segura la nostra companya. Deien que la gent vivia bé en aquest altre continent, que no hi havia cap guerra. De totes maneres no hi havia cap altra solució. Els pocs diners que tenien gairebé se’ls havien acabat. Només els en quedaven per pagar la travessia a uns homes sinistres que no li inspiraven gaire confiança.
Aquest conte està a punt d’acabar. Ja sabeu que no podeu esperar-vos un final feliç. A contracor he de posar fi a aquesta aventura. Jo no puc canviar-ne la fi perquè em toca ésser el malenconiós i tràgic missatger d’aquest relat. Creieu-me, si hagués pogut narrar una bonica història d’amor, ho hauria fet. Però aquest món fotut en què vivim no m’ho permet.
La nostra família adoptiva va embarcar en una llanxa que semblava haver viscut uns quants naufragis i que encara flotava per miracle. Feia bon temps, i en alta mar, semblava que no hi havia gaires ones. El pare ja era a dins i va mirar als ulls la seva dona i la seva filla, que eren tot el que li quedava en aquest món tan injust. Era un esguard ple de tendresa i d’esperança, més eloqüent que qualsevol discurs. Era l’única oportunitat que tenien per a una vida millor, lluny de les eixordadisses esfereïdores de les explosions i dels combats armats.
Era veritat: quan la nostra heroïna s’ofegava arrapada els seus pares, tot el soroll s’havia acabat. La mar, tan bonica, tan blava, els va imposar la pau. Quan un ésser humà s’ofega, quan els pulmons ja s’han retret, els últims segons s’omplen de silenci. La nostra amiga mai podrà ser presidenta, ni escriptora, ni científica. Mai més li sortiria la punta de la llengua mentre escriu. La noia tan llesta i perfeccionista s’havia equivocat en una cosa: ni tan sols havia tingut temps de plorar per la mort dels seus éssers estimats. El que més li feia por era viure sense poder admirar els ulls reconfortants de sa mare i els somrís manyac de son pare. El despietat món almenys havia tingut el detall de no destinar-la a una vida d’òrfena. El silenci de la indiferència aliena la va devorar amb els seus pares, els seus somnis i les seves manies entendridores.
Benvolguts lectors, us deixo aquí. Em toca contar altres relats per a altres lectors sobre aquest funest i absurd segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada